Test Blog post 2

La nostàlgia, diuen, és un sentiment a l’alça en les produccions culturals i fins i tot en el discurs polític. Certament, a Alemanya no seran pocs els qui enyorin els temps del bipartidisme, en els quals tot es limitava a escollir cada quatre anys entre la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) i el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD), amb els liberals del Partit Democràtic Lliure (FDP) com a partit frontissa. Des de fa més de quaranta anys el sistema de partits alemany ha anat sumant noves forces: Els Verds, Die Linke –el resultat de la fusió entre el Partit del Socialisme Democràtic (PDS), la formació hereva del Partit Socialista Unificat d’Alemanya (SED) a la República Democràtica Alemanya, i Treball i Justícia Social–L’Alternativa Electoral (WASG), formada per sindicalistes i socialdemòcrates descontents procedents d’Alemanya occidental–, Alternativa per Alemanya (AfD), i ara, potser, l’Aliança Sahra Wagenknecht (BSW), una escissió de Die Linke que ha estat descrita com representativa d’una «esquerra nacionalista» o d’una mena de «conservadorisme d’esquerres». 

És evident que la consecució de coalicions capaces de portar a terme un programa de govern és més complicada, tot i que països com Bèlgica o els Països Baixos són dos exemples que aquesta tasca no és impossible per se. Són els programes electorals i el clima polític el que fan que aquestes coalicions siguin més difícils d’assolir. I aquí és on el cas alemany genera incertesa. Fins a un 83% dels alemanys van declarar-se «inquiets» per la situació al país en una de les darreres enquestes realitzades per la televisió pública federal (ARD). Els problemes estructurals de la societat i l’economia alemanya s’han anat acumulant durant anys i en aquesta darrera legislatura –empesos, en bona mesura, per la situació internacional– ja no poden amagar-se més: la crisi del model industrial alemany, l’infrafinançament de les infrastructures públiques –es calcula que uns 5.000 ponts necessiten reparació–, el paper d’Alemanya a la Unió Europea (UE) i a la diplomàcia internacional. A tots ells s’han afegit l’estancament del creixement, l’augment de la inflació, la crisi d’accés a l’habitatge i els debats sobre la immigració o les anomenades polítiques d’identitat, que la ultradreta alemanya ha enverinat a consciència sabent que li és un terreny favorable per créixer.

Aquestes són les quartes eleccions anticipades de la història de la República Federal Alemanya (RFA). Les enquestes d’intenció de vot són consistents des de fa mesos i atorguen una victòria clara a la CDU, amb al voltant d’un 30% del vot. Els socialdemòcrates podrien patir una forta davallada i passar del 25,7% del 2021 a un 15%, i així, cedir el segon lloc a l’AfD, que passaria del 10,4% a un 20% o fins i tot més si les enquestes d’intenció de vot tornen a deixar-ne fora una part dels seus votants. La formació ultradretana ha fet de la immigració i la seguretat dos dels seus pilars de campanya, però també ha agitat la bandera de les preocupacions dels ciutadans per la inflació. Els Verds podrien empatar o quedar-se molt a prop de l’SPD, amb un 14% o un 15% del vot. Amb un 4%, l’FDP, que va formar part de la darrera coalició de govern fins al cessament del seu ministre de Finances, Christian Lindner, no superaria el llindar del 5% necessari per a entrar al Bundestag. Die Linke, que fins fa unes setmanes lluitava per aconseguir un 5% i havia basat la seva estratègia electoral en la consecució de tres mandats directes que li garantissin l’entrada en el parlament i la formació d’un grup propi, com va passar en les darreres eleccions, podria arribar a aconseguir fins a un 6%. A hores d’ara, la BSW –que en el darrer cicle electoral va tenir bons resultats a Turíngia (15,8%), Saxònia (11,8%) i Brandeburg (13,5%)– es trobaria en una situació semblant a la de Die Linke fa unes setmanes i, depenent de l’enquesta que es consulti, podria entrar o no al Bundestag. Die Linke espera que la participació de BSW a la coalició de govern a Turíngia amb conservadors i socialdemòcrates erosioni la imatge de «partit protesta» de la seva escissió –que va deixar importants ferides després d’anys de fortes tensions internes que només ara semblen cicatritzar-se–, i que el seu arrenglerament amb l’AfD i la CDU en la votació de gener per endurir la política migratòria inclini als indecisos entre totes dues formacions al seu favor.La nostàlgia, diuen, és un sentiment a l’alça en les produccions culturals i fins i tot en el discurs polític. Certament, a Alemanya no seran pocs els qui enyorin els temps del bipartidisme, en els quals tot es limitava a escollir cada quatre anys entre la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) i el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD), amb els liberals del Partit Democràtic Lliure (FDP) com a partit frontissa. Des de fa més de quaranta anys el sistema de partits alemany ha anat sumant noves forces: Els Verds, Die Linke –el resultat de la fusió entre el Partit del Socialisme Democràtic (PDS), la formació hereva del Partit Socialista Unificat d’Alemanya (SED) a la República Democràtica Alemanya, i Treball i Justícia Social–L’Alternativa Electoral (WASG), formada per sindicalistes i socialdemòcrates descontents procedents d’Alemanya occidental–, Alternativa per Alemanya (AfD), i ara, potser, l’Aliança Sahra Wagenknecht (BSW), una escissió de Die Linke que ha estat descrita com representativa d’una «esquerra nacionalista» o d’una mena de «conservadorisme d’esquerres». 

És evident que la consecució de coalicions capaces de portar a terme un programa de govern és més complicada, tot i que països com Bèlgica o els Països Baixos són dos exemples que aquesta tasca no és impossible per se. Són els programes electorals i el clima polític el que fan que aquestes coalicions siguin més difícils d’assolir. I aquí és on el cas alemany genera incertesa. Fins a un 83% dels alemanys van declarar-se «inquiets» per la situació al país en una de les darreres enquestes realitzades per la televisió pública federal (ARD). Els problemes estructurals de la societat i l’economia alemanya s’han anat acumulant durant anys i en aquesta darrera legislatura –empesos, en bona mesura, per la situació internacional– ja no poden amagar-se més: la crisi del model industrial alemany, l’infrafinançament de les infrastructures públiques –es calcula que uns 5.000 ponts necessiten reparació–, el paper d’Alemanya a la Unió Europea (UE) i a la diplomàcia internacional. A tots ells s’han afegit l’estancament del creixement, l’augment de la inflació, la crisi d’accés a l’habitatge i els debats sobre la immigració o les anomenades polítiques d’identitat, que la ultradreta alemanya ha enverinat a consciència sabent que li és un terreny favorable per créixer.

Aquestes són les quartes eleccions anticipades de la història de la República Federal Alemanya (RFA). Les enquestes d’intenció de vot són consistents des de fa mesos i atorguen una victòria clara a la CDU, amb al voltant d’un 30% del vot. Els socialdemòcrates podrien patir una forta davallada i passar del 25,7% del 2021 a un 15%, i així, cedir el segon lloc a l’AfD, que passaria del 10,4% a un 20% o fins i tot més si les enquestes d’intenció de vot tornen a deixar-ne fora una part dels seus votants. La formació ultradretana ha fet de la immigració i la seguretat dos dels seus pilars de campanya, però també ha agitat la bandera de les preocupacions dels ciutadans per la inflació. Els Verds podrien empatar o quedar-se molt a prop de l’SPD, amb un 14% o un 15% del vot. Amb un 4%, l’FDP, que va formar part de la darrera coalició de govern fins al cessament del seu ministre de Finances, Christian Lindner, no superaria el llindar del 5% necessari per a entrar al Bundestag. Die Linke, que fins fa unes setmanes lluitava per aconseguir un 5% i havia basat la seva estratègia electoral en la consecució de tres mandats directes que li garantissin l’entrada en el parlament i la formació d’un grup propi, com va passar en les darreres eleccions, podria arribar a aconseguir fins a un 6%. A hores d’ara, la BSW –que en el darrer cicle electoral va tenir bons resultats a Turíngia (15,8%), Saxònia (11,8%) i Brandeburg (13,5%)– es trobaria en una situació semblant a la de Die Linke fa unes setmanes i, depenent de l’enquesta que es consulti, podria entrar o no al Bundestag. Die Linke espera que la participació de BSW a la coalició de govern a Turíngia amb conservadors i socialdemòcrates erosioni la imatge de «partit protesta» de la seva escissió –que va deixar importants ferides després d’anys de fortes tensions internes que només ara semblen cicatritzar-se–, i que el seu arrenglerament amb l’AfD i la CDU en la votació de gener per endurir la política migratòria inclini als indecisos entre totes dues formacions al seu favor.

La nostàlgia, diuen, és un sentiment a l’alça en les produccions culturals i fins i tot en el discurs polític. Certament, a Alemanya no seran pocs els qui enyorin els temps del bipartidisme, en els quals tot es limitava a escollir cada quatre anys entre la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) i el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD), amb els liberals del Partit Democràtic Lliure (FDP) com a partit frontissa. Des de fa més de quaranta anys el sistema de partits alemany ha anat sumant noves forces: Els Verds, Die Linke –el resultat de la fusió entre el Partit del Socialisme Democràtic (PDS), la formació hereva del Partit Socialista Unificat d’Alemanya (SED) a la República Democràtica Alemanya, i Treball i Justícia Social–L’Alternativa Electoral (WASG), formada per sindicalistes i socialdemòcrates descontents procedents d’Alemanya occidental–, Alternativa per Alemanya (AfD), i ara, potser, l’Aliança Sahra Wagenknecht (BSW), una escissió de Die Linke que ha estat descrita com representativa d’una «esquerra nacionalista» o d’una mena de «conservadorisme d’esquerres». 

És evident que la consecució de coalicions capaces de portar a terme un programa de govern és més complicada, tot i que països com Bèlgica o els Països Baixos són dos exemples que aquesta tasca no és impossible per se. Són els programes electorals i el clima polític el que fan que aquestes coalicions siguin més difícils d’assolir. I aquí és on el cas alemany genera incertesa. Fins a un 83% dels alemanys van declarar-se «inquiets» per la situació al país en una de les darreres enquestes realitzades per la televisió pública federal (ARD). Els problemes estructurals de la societat i l’economia alemanya s’han anat acumulant durant anys i en aquesta darrera legislatura –empesos, en bona mesura, per la situació internacional– ja no poden amagar-se més: la crisi del model industrial alemany, l’infrafinançament de les infrastructures públiques –es calcula que uns 5.000 ponts necessiten reparació–, el paper d’Alemanya a la Unió Europea (UE) i a la diplomàcia internacional. A tots ells s’han afegit l’estancament del creixement, l’augment de la inflació, la crisi d’accés a l’habitatge i els debats sobre la immigració o les anomenades polítiques d’identitat, que la ultradreta alemanya ha enverinat a consciència sabent que li és un terreny favorable per créixer.

Aquestes són les quartes eleccions anticipades de la història de la República Federal Alemanya (RFA). Les enquestes d’intenció de vot són consistents des de fa mesos i atorguen una victòria clara a la CDU, amb al voltant d’un 30% del vot. Els socialdemòcrates podrien patir una forta davallada i passar del 25,7% del 2021 a un 15%, i així, cedir el segon lloc a l’AfD, que passaria del 10,4% a un 20% o fins i tot més si les enquestes d’intenció de vot tornen a deixar-ne fora una part dels seus votants. La formació ultradretana ha fet de la immigració i la seguretat dos dels seus pilars de campanya, però també ha agitat la bandera de les preocupacions dels ciutadans per la inflació. Els Verds podrien empatar o quedar-se molt a prop de l’SPD, amb un 14% o un 15% del vot. Amb un 4%, l’FDP, que va formar part de la darrera coalició de govern fins al cessament del seu ministre de Finances, Christian Lindner, no superaria el llindar del 5% necessari per a entrar al Bundestag. Die Linke, que fins fa unes setmanes lluitava per aconseguir un 5% i havia basat la seva estratègia electoral en la consecució de tres mandats directes que li garantissin l’entrada en el parlament i la formació d’un grup propi, com va passar en les darreres eleccions, podria arribar a aconseguir fins a un 6%. A hores d’ara, la BSW –que en el darrer cicle electoral va tenir bons resultats a Turíngia (15,8%), Saxònia (11,8%) i Brandeburg (13,5%)– es trobaria en una situació semblant a la de Die Linke fa unes setmanes i, depenent de l’enquesta que es consulti, podria entrar o no al Bundestag. Die Linke espera que la participació de BSW a la coalició de govern a Turíngia amb conservadors i socialdemòcrates erosioni la imatge de «partit protesta» de la seva escissió –que va deixar importants ferides després d’anys de fortes tensions internes que només ara semblen cicatritzar-se–, i que el seu arrenglerament amb l’AfD i la CDU en la votació de gener per endurir la política migratòria inclini als indecisos entre totes dues formacions al seu favor.